Balears sostenibles & Associates

Una visió del que podrien ser i no son le Illes Balears, denunciem el que no hauria de succeir, i donem suport incondicional a les bones pràctiques en tots els camps. Encara que això sigui una pràctica perillosa al nostre país, defenssem la llibertat d'expressió com a única forma de arribar a gaudir de una democràcia plena, sense estar captius dels terroristes econòmics que ofeguen els rebels de la nostra terra. Com deia Ogilvy, la creativitat i genialitat que necessitem, la trobarem molt més facilment entre els rebels, i els inconformistes, que entre la resta.

EN NADALET

tomeu | 31 Agost, 2009 08:21

Després de haver llegit fa un parell de dies, la paràbola del clot, em permet de escriure jo un altra, més que res per així deixar clar que jo, a pesar del meu agnosticisme, també en puc fer de jocs amb doble sentit, o triple si ve al cas. Coses de haver estudiat amb els franciscans. La paràbola que us contaré idò, és la dels pans i els peixos, que, com tots sabeu, té molt a veure amb la nostra Catedral avui en dia, degut a la remodelació artística d’en Miquelet nostre. Quan Jesucrist va multiplicar els queviures, per a poder donar de menjar a la multitud que s’havia acostada a ell, amb ànim de escoltar les idees i compartir el somni de la Nova Frontera, va fer dos miracles a l’hora, un d’ells mai suficientment reconegut, va aconseguir que el manà que havia portat al lloc necessitat, fos distribuït en funció de les necessitats i la gana, i per això, va eliminar la figura de’n Nadalet, que, com qui no vol la cosa, sempre ensumava allà on hi havia alguna cosa a repartir. Jesucrist va enviar en Nadalet ben enfora dels llocs de repartiment, ja que la seva ànima no era pura, segons ell mateix confessava, havia passat massa temps al costat de la reina de les ombres – Nadalet dixit – i ja no havia tornada enrera. L’esperit de’n Nadalet tendia sempre a omplir les panxes més ben arrodonides, aquelles més esplendoroses, les que, per la seva obesitat mòrbida, ofenien els ulls dels pobres famèlics que havia al seu costat, la de aquells que eren cridats a aquell lloc, per a satisfer el seu cos i la seva ànima, no era res anormal això, era la seva naturalesa, havia estat alletat per actuar així, com els voltors, que només fan el que els han ensenyat a fer. Però Jesucrist que ho sabia, el va mantenir sempre ben lluny de la intendència, no el va castigar, no el va reprendre, com de la resta de les bestioles de la Naturalesa, sabia que ell també era obra del seu Pare, i que només es podia fer una cosa, ensenyar el camí vertader i esperar que ell aprengués, sense sang, sense coacció, sense fer passar fam a ningú, sense extorsions, la lliure elecció era això, i la lliure elecció és el principi històric de la democràcia, la vertadera, la que fa al gènere humà distint, i per tant, únic. No sé si m’he explicat, però que ningú confongui fermesa interior, o el convenciment absolut de fer el correcte, en cap posició desafiant i/o orgullosa, o és que també és orgull no agenollar-se? Perquè si creuen que és així, van donats, i que es vagin acostumant, que les generacions que pugen seran cada vegada més contestatàries i proclius a qüestionar-ho tot, sobre tot, la necessitat dels Nadalets d’aquest món, coses de tenir un sistema educatiu públic que procura ensenyar valors a l’hora que coneixements. Gràcies a les parques per això.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb